Bikepacking de Salses a Guardamar

1. Una mica d’història: 

el “making of” d’aquesta travessa.

2. Descripció de l'itinerari.

3. El llibre de ruta.

 Una mica d’història:

el “making of” d’aquesta travessa 

Aquest projecte se’m va acudir fa uns vint anys, quan vaig crear una travessa que vaig anomenar “Transcatalònia”, un itinerari que creua el Principat de Catalunya de sud a nord, sortint d’Ulldecona i acabant a Puigcerdà, començant al massís dels Ports i pujant fins al Pirineu.

En aquella època no feia gaire que s’havien començat a comercialitzar els primers dispositius GPS aptes per als esports a l’aire lliure; no existien ni el Wikiloc ni els telèfons intel·ligents i les úniques eines a l’abast per a dissenyar rutes en bicicleta de muntanya eren els mapes comarcals, la brúixola, una llibreta i un boli i, quan ja havies tornat a casa, l’ordinador, per a dibuixar-ne el roadbook.

Va ser precisament tot fent el roadbook d’aquella “Transcatalònia”, que se’m va acudir d’allargar la ruta cap al sud i cap al nord, per tal de recórrer també el País Valencià i la Catalunya Nord. En aquell moment, però, no vaig veure viable aquesta idea; la vaig deixar aparcada, i els anys passen de pressa...

Posteriors visites a les muntanyes valencianes, fetes amb la intenció de practicar-hi l’escalada en roca, o de fer-hi excursions a peu o en bici de muntanya, em feien de tant en tant venir ganes de reprendre aquest projecte.

Finalment, les circumstàncies han fet possible aquesta travessa de Salses a Guardamar en BTT.

Per tal de dissenyar-ne el recorregut, vaig partir del meu track de la “Transcatalònia”, que creua Catalunya dels Ports al Pirineu, des del Montsià fins a la Cerdanya.

La idea era fer aquesta “Transcatalònia” en sentit contrari, de nord a sud, tot allargant-la venint des de la Catalunya Nord i continuant cap al País Valencià; així que primer vaig empescar-me un itinerari que pugés des de Salses fins a la Cerdanya, mirant de trobar els llocs que valia la pena visitar i els camins més lògics i atractius per a enllaçar-los, tot fent una ruta en bicicleta de muntanya.

A continuació, vaig modificar el track original de la “Transcatalònia” per tal de fer-la el màxim de ciclable en el sentit nord-sud, substituint-ne els trams més tècnics per d’altres més rodadors.

Finalment, a l’hora de creuar el País Valencià, tenia clar que volia passar per una sèrie de zones i paratges de visita obligada, que m’havien anat recomanant alguns amics valencians des de feia anys.

Vaig veure que la ruta que resultava d’unir aquests punts coincidia a grans trets amb la “Travesía de la Comunidad Valenciana en BTT”, creada per Anibal, i em vaig decidir a seguir el track que proposava aquest gran coneixedor i divulgador de rutes en BTT per les muntanyes valencianes i de tota la península Ibèrica, que malauradament ens va deixar el 2020. Un sincer homenatge.

Abans de sortir de casa vaig fer, però, alguns canvis en l’itinerari creat per Anibal. Per una banda, vaig mirar de canviar alguns trams puntuals de la seva ruta, que anaven per carretera, i d’altra, vaig buscar alternatives per a evitar d’altres en que es veu que calia caminar i arrossegar la bici molta estona, cosa que volia evitar perquè havia d’anar molt carregat amb el material d’acampada.

D’aquesta manera, vaig sortir de casa amb una sèrie de tracks preparats per a fer la travessa de Salses a Guardamar, preveient fins i tot diverses opcions per a possibles itineraris alternatius en alguns trams concrets, mapes de paper a diverses escales de totes les comarques que havia de creuar i cartografia digital molt detallada, descarregada en la memòria del mòbil, de manera que la pogués consultar encara que no hi hagués cobertura.

També duia els perfils de tota la ruta impresos en paper, amb anotacions per a saber els desnivells a superar i les distàncies parcials entre els pobles per on havia de passar, els serveis que s’hi oferien, les fonts, els possibles llocs on podia dormir i d’altres punts d’interès.

Un cop ja estava de viatge, tota la feinada que m’havia fotut a casa preparant la ruta, i tot el volum d’informació de que disposava: tracks de GPS, mapes de paper i digitals i perfils d’altimetries, amb anotacions que em feien de llibre de ruta, em van resultar imprescindibles quan un cop sobre el terreny em vaig anar trobant barreres i rètols de finques privades que prohibien el pas, o camins que havien desaparegut engolits per la vegetació, tallats per esllavissades o per la construcció de carreteres i d’altres infraestructures.

Tota aquesta informació i aquestes eines també em van servir per a anar canviant la ruta prevista sobre la marxa, quan descobria carrils bici o itineraris de BTT senyalitzats dels quals en desconeixia a priori l’existència, o me n’adonava que alguns dels trams que havia previst fer per carretera o per pistes principals es podien evitar, perquè hi havia alternatives prou factibles i atractives per a poder anar per camins o per senders ciclables.

Tot plegat em van obligar a fer llargues marrades per tal d’evitar, per una banda, tant els camins per on no podia passar i els trams que trencaven la tònica de la ruta, com per altra, per a mirar de trobar alternatives encara més bones a l’itinerari que en un principi havia previst que seguiria.

Així, vaig haver de fer centenars de kilòmetres i milers de metres de desnivell de més per a poder anar mirant les diverses opcions que s’anaven oferint, fins a trobar-ne la més òptima. Aquestes marrades no hi apareixen, al track final.

L’objectiu que tenia era no tan sols fer un viatge que feia molts anys que em voltava pel cap, sinó, de retruc, poder compartir amb vosaltres una ruta que us permetés descobrir aquests paisatges meravellosos que tenim tant a la vora i que sovint no valorem tant com es mereixen.

En definitiva, la idea ha estat no només fer la travessa en bici des de Salses fins a Guardamar, sinó fer-la per un itinerari atractiu, assequible, lògic, variat, coherent i divertit. Espero que el gaudiu.

Descripció de l’itinerari 

El track d’aquesta llarga ruta comença a l’estació de ferrocarril de la SNCF de Salses i va cap a l’estany de Salses, que és el punt de partida simbòlic del que serà el nostre periple per terres catalanes, aragoneses i valencianes.

Tal i com comencem a pedalar, val la pena apropar-nos a veure el castell, que antigament defensava la frontera amb el Regne de França, quan encara no dominava aquestes comarques que ara denominem la “Catalunya Nord”.

Els primers kilòmetres, que farem per tal d’anar i tornar de les barraques de pescadors, a la riba de l’estany de Salses, són absolutament planers. Assaboriu-los bé, perquè no tornareu a fer tants kilòmetres sense haver de pujar o baixar fins al final del viatge, arribant a Guardamar de Segura.

Sortint del poble de Salses, rodem còmodament entre vinyes, voltem uns terrenys militars i seguim pedalant entre vinyes. Anem per carreteres sense trànsit, pistes i camins rurals, fins a Espirà d’Aglí. A partir d’aquí el terreny es redreça una mica, però els desnivells a superar encara són modestos.

L’itinerari passa per l’ermita de Santa Caterina de Baixàs i a continuació s’eleva de manera moderada per la pista ciclable que va a Calce.  

El track va enllaçant carreteres tranquil·les, camins, senders i pistes forestals. Anem guanyant una perspectiva cada cop més enlairada de la comarca de la Fenolleda i de la serra de les Corberes, cap a una banda, i de la plana del Rosselló i de la part més oriental del Pirineu, cap a l’altra.

La ruta s’enfila dalt de la serra de Força-real (507m.), que és el primer desnivell a superar en aquesta travessa que té certa magnitud i que, a més, és un mirador de primera categoria.

Les vistes que anàvem tenint d’un vessant i de l’altre esdevenen una extraordinària panoràmica de 360 graus. Val la pena aturar-s’hi una estona per tal de gaudir-ne, sobretot des dels voltants de l’ermita, però també des de l’altre cim, malgrat sigui ple de torres de comunicació.

Des de Força-real, podem veure cap al SE la serra de l’Albera, la mar Mediterrània i la plana del Rosselló. Cap al NE hi ha l’estany de Salses, on hem començat la ruta. Cap a NO, la comarca de la Fenolleda i les muntanyes de les Corberes, i cap al SO, la vall de la Tet, que baixa del Pirineu, entre la serra de Madres i el formidable massís del Canigó, muntanya mítica carregada de simbolisme.

Baixem cap al coll de la Batalla, tradicional frontera entre Catalunya i Occitània, i seguim rodant per camins i carreteres poc transitades, entre vinyes i boscos, a cavall de les comarques del Rosselló i la Fenolleda. Passem Caladroèr, Bellestar de la Frontera i Montalbà del Castell.

Entrem a la comarca del Conflent, davallem fins al pantà de Vinçà i trobem la N116, que va de Perpinyà a Montlluís i que sempre duu molt de trànsit, que va cap a la Cerdanya i cap a Andorra. L’evitem en la mesura del que és possible i al cap de poca estona, en arribar a Marquixanes, saltem a l’altra banda de la vall i podem rodar amb tranquil·litat, ara per una carretereta sense gens de trànsit. Passem per sota d’Eus, travessem Catllà, tornem a saltar el riu Tet i arribem a la vila de Prada de Conflent, que val la pena visitar.

El nostre itinerari continua pel mateix marge esquerre del riu Tet, pel qual veníem, fins al poble de Rià. Aquí tornem a creuar el riu i la carretera general i ens enfilem de valent, cap a Cirac, per dintre del càmping. Si us el trobeu tancat, podeu anar per la carretera, sense gens de trànsit.

Guanyem alçària, ara per pistes forestals, amb vistes cada cop més bones del massís del Canigó, que ens acompanyaran força kilòmetres, ja que en aquesta etapa rodem per la seva falda.

Saltem la Collada i baixem a Cornellà de Conflent, primer per pistes forestals i després per carretera. Creuem el riu Cadí, passem pel costat de Vernet i seguim, cap a Saorra. Saltem el coll de Fins i arribem al poble d’Escaró i a les seves mines a cel obert. Aquí s’acaba l’asfalt, però la nostra ascensió continua per pistes forestals, que ens ofereixen una visió espectacular de tot aquest sector de les muntanyes del Conflent.

Davallem cap al poblet de Marians i fins al fons de la vall, primer per camins i més tard per una carretereta molt divertida. Retrobem el riu Tet i iniciem l’ascensió més llarga de tot el viatge: més de 1.300 metres de desnivell de pujada pràcticament ininterrompuda separen el poble d’Oleta (616m.) del coll de Brilles (1.969m.).

L’obstacle que representa aquest important desnivell queda compensat pel fet de que es tracta d’un port molt llarg, de més de vint kilòmetres, de manera que no hi ha gaires trams costeruts, i això ens permetrà anar progressant amb relativa comoditat.

En retrobar la carretera general, rodem per ella menys d’un kilòmetre i agafem la pista que va al llogarret de Cabrils, del qual resten un parell de masos, una torre de defensa i una ermita, que té molt bones vistes.

Pugem progressivament per pistes forestals sense cap mena de dificultat tècnica, però la pujada és llarga i no ofereix gaires possibilitats d’abastir-nos d’aigua fins que no som ben amunt. Un cop dalt, podem gaudir d’una bona perspectiva del Canigó i de les muntanyes d’aquestes terres de l’Alt Conflent.

Seguim pedalant per boscos d’alta muntanya i, finalment, deixem a la dreta la pista principal, que duu a la carretera i al refugi del coll de la Llosa, entrem a la zona militar del Puig de la Tossa i acabem de saltar el coll de Brilles.  

Baixem per una carretereta asfaltada, des de la qual podem veure vehicles blindats abandonats, que els militars francesos fan servir per a fer pràctiques de tir i que donen un toc surrealista a aquest bell paisatge alpí. Al marge d’aquesta anècdota, la panoràmica del vessant nord de les muntanyes de Núria és absolutament fantàstica. Paga la pena aturar-se a contemplar-la. La seva visió ens fa prendre consciència del fet que realment estem travessant el Pirineu, entre muntanyes que fan vora tres mil metres d’alçària.

Continuem el descens, ens acomiadem del riu Tet i arribem a Montlluís, amb la seva ciutadella del segle XVIII. Acabem de davallar fins a la Cabanassa, on hi trobem el GR 10, que seguim fins al coll de la Perxa (1.581m.).

Aquest coll marca la partició d’aigües entre el vessant nord i el vessant sud, en aquesta regió del Pirineu. Ara ja som al vessant sud d’aquesta gran serralada, però encara haurem de pedalar força, abans no haurem acabat de superar del tot el magnífic obstacle que representa.

El nostre itinerari continua pels camins i senders que volten la plana ceretana per aquesta banda, tot fent pujades i baixades constants per tal d’anar superant els rius i carenes que baixen dels grans cims que separen la Cerdanya del Ripollès.

El camí que ens resta fins a arribar a Puigcerdà és així força entretingut i variat, amb alguns trams una mica tècnics i d’altres molt rodadors i ràpids. Passem el riu d’Eina, creuem el riu Segre a Sallagosa, la ribera d’Er a Er i seguim el GR cap a Naüja i Oceja. Des d’aquí ja tan sols ens cal deixar-nos caure fins a la vila de Puigcerdà, capital de la comarca de la Cerdanya.

Sortint de Puigcerdà, rodem una estona per la plana, saltem el riu Segre un darrer cop i tornem a guanyar alçària. Passem per Queixans i ens enlairem per pistes en bon estat, fins a la cruïlla de Quatre Camins. En el transcurs d’aquest ascens podem gaudir d’una visió cada cop més àmplia de la comarca de la Cerdanya i de les seves muntanyes.

Trenquem cap al pla de les Forques, planegem una mica i, en el descens cap a la Molina, també tenim d’una bonica panoràmica de la vall de la Molina, des de la collada de Toses fins al puig d’Alp, amb el formidable coll de Pal al mig.

Aquest coll és el punt més alt per on passa aquesta travessa de Salses a Guardamar. El fet que es trobi a una cota de 2.106 metres implica que, al llarg de l’hivern i de part de la primavera, passar-lo en bicicleta pugui ser força complicat, degut a la quantitat de neu que s’hi acumula, tant a dalt del coll com en els camins que hi arriben; especialment en el que haurem de fer nosaltres, que puja per les pistes d’esquí de la Masella.

Per tal de fer-hi cap, el nostre itinerari volta l’estació de RENFE de la Molina, una de les més altes de la península Ibèrica, i travessa per sota de l’estació d’esquí de la Molina, en direcció a la Masella. Per a arribar-hi anem per pistes forestals en bon estat, amb tan sols dos trams que presenten dificultats: un és força curt, però de tant pedregós com és, possiblement ens obligarà a caminar; l’altre és dret i amb arrels, però prou ciclable.

Arribats a la Masella la nostra ruta esdevé força més dura en general. Remuntem les pistes d’esquí pels camins de servei de l’estació, evitant sempre que és possible els trams més drets i sostinguts, arribant a rodar si cal per l’herba.

Fer aquest tram amb la bici carregada es fa una mica feixuc, però de seguida guanyem alçària, les dificultats afluixen i podem continuar progressant de manera cada cop més còmoda, fins a trobar la carretera de coll de Pal, per la qual acabem d’atènyer el coll. Aquest és el punt més alt en tot el recorregut d’aquesta travessa, a 2.106 metres d’altitud sobre el nivell del mar.

Ja som a la comarca del Berguedà, i en saltar el coll entrem també al Parc Natural del Cadí-Moixeró, que ens disposem a creuar.

Baixant del coll de Pal la panoràmica és magnífica, aèria i molt extensa. Abasta des de les comarques de Girona fins al Pedraforca, passant per tot aquest sector del Prepirineu i de la Catalunya Central. Al cap de pocs minuts, deixem la carretera i ens enfilem per una pisteta, que ens apropa al mirador dels Orris. Davallem cap al refugi de Rebost, per un camí forestal força trencat, però totalment ciclable.

El track arriba al refugi fent drecera, i va a buscar la pista que baixa a l’Hospitalet de Roca-sança, on hi retrobem la carretera i acabem de deixar-nos caure fins a Bagà. Descens llarg, ràpid i divertit.

A la vila de Bagà podem veure part del seu centre històric. En sortir-ne, la ruta creua el riu Bastareny i remunta la via del Nicolau, una mena de via verda, no gaire fàcil com a tal, però molt bonica i entretinguda, i que ens permet arribar fins a sota de Sant Joan de l’Avellanet.

Seguim pujant: fem un kilòmetre i escaig per la carretera de Gisclareny i ben bé deu kilòmetres per les pistes forestals que, tot passant pel coll de Murcurols i pel coll de la Bena, s’enfilen al coll de la Bauma (1.573m.)

A continuació davallem per una bonica fageda i arribem a Gresolet: refugi, font, zona de píc-nic i vistes espectaculars de la paret nord del Pedraforca, que domina des de les altures aquest bucòlic indret.

El nostre itinerari baixa encara una estona més, i després torna a guanyar alçària per tal de travessar la carretera de Saldes i agafar la carretera de l’Obaga, una pista forestal que és l’antiga carretera de Guardiola a Gósol, i que ens permet atènyer el coll de la Trapa (1.321m.), amb tota comoditat.

En tot aquest tram li anem donant la volta al Pedraforca, el qual, amb la seva poderosa presència, és l’amo i senyor d’aquestes terres i una de les muntanyes més icòniques i màgiques de Catalunya.

La nostra ruta s’allunya finalment del Pedraforca i s’escola entre les muntanyes del Prepirineu, tot seguint primer l’Aigua de Valls i més endavant l’Aigua d’Ora, entre el Berguedà i el Solsonès.

Deixarem a l’esquerra la serra d’Ensija i els Rasos de Peguera i a la dreta la serra del Verd i la serra de Busa. D’aquesta manera, acabarem de creuar el Pirineu pels camins naturals que travessen aquestes solitàries contrades, poc poblades i desconegudes del gran públic; entre el Berguedà i el Solsonès, ben lluny de les grans eixos de comunicació que recorren la majoria de valls del Pirineu, on s’hi han desenvolupat la indústria i el turisme.

En el curt descens del coll de la Trapa fins al petit nucli de Feners trobem algun tram de camí força malmès, però ben aviat podrem seguir rodant sense gaires problemes, per pistes forestals en bon estat. Fem via cap al Molí de Güell, creuem l’Aigua de Valls, pugem, passem el despoblat de Bonner, saltem la Creu del Pedró (1.492m.) i trobem una carretereta asfaltada, molt a la vora del poblet de Montcalb. Ja som a la comarca del Solsonès.

Al cap de menys d’un kilòmetre, deixem la carretereta asfaltada i encadenem tota una sèrie de camins rurals que donen accés als diversos masos que anirem deixant a banda i banda. Arribem al fons de la vall, on hi ha el càmping de la Vall d’Ora, i travessem la carretera que va de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

El track creua l’Aigua d’Ora, riu que seguirem, a grans trets, durant els propers trenta kilòmetres, pràcticament fins a Cardona, i s’enfila al mirador dels Presidents, bona talaia que domina aquesta vall tan solitària i des d’on podem veure el monestir romànic de Sant Pere de Graudescales. Tot seguit, tira avall i s’atansa a l’esmentat monestir, situat en un paratge idíl·lic.

A continuació, va cap al Pujol, passa per la serradora del molí de Ca l’Ambrós i continua baixant, tot alternant pistes forestals amb la carretera, que mai no duu gaire trànsit.

Un cop passada la carretera de Berga a Solsona, el relleu canvia radicalment. Sortim de la vall que venim de recórrer i deixem enrere les muntanyes del Pirineu, cobertes de boscos immensos. Entrem en el típic paisatge de la Catalunya Central, de turons i rieres, alternant explotacions ramaderes i camps de conreu amb petits boscos.

El nostre itinerari entra a la comarca del Bages, creua el riu Cardener i s’enfila a la vila de Cardona. Passem molt a la vora del seu majestuós castell i de la seva muntanya de sal i anem a buscar l’antic camí ral de Cardona a Calaf, pugem fins al pla de Bergús, i tornem a rodar per terreny pla durant uns minuts.

Un tros més enllà, la ruta torna a entrar a la comarca del Solsonès i s’enfila de valent un altre cop, fins a atènyer la carena de la serra de Pinós, per la qual transcorren els propers kilòmetres.

Des del Santuari de Pinós és del tot recomanable pujar a la Rosa dels Vents, un simpàtic monument que marca el centre geogràfic de Catalunya. Les millors vistes panoràmiques les tindreu, però, si mireu cap al sud, des del mirador que hi ha abans d’arribar-hi i, cap al nord, més endavant, seguint el track, un mig kilòmetre després d’haver passat el vèrtex geodèsic que marca el punt culminant de la serra.

Cap al sud podem gaudir, en primer terme, d’una visió aèria de tot aquest sector de la Catalunya Central, un xic més enllà destaca la muntanya de Montserrat i, al fons, podem arribar a veure les muntanyes de Prades i els Ports, que visitarem a les properes jornades.

Cap al nord, la panoràmica que se’ns ofereix ens permet recórrer la pràctica totalitat del Pirineu català amb la mirada, des del Pallars fins al Pirineu Oriental.

En el descens cap a Torà, entrem a la comarca de la Segarra i també passem molt a la vora del nucli de Claret. Val la pena atansar-s’hi. Un cop hem travessat Torà i la carretera d’Andorra, fem tres o quatre kilòmetres més o menys planers, tot rodant còmodament per la vall del riu Llobregós. Tornem a pujar un xic, per tal de sortir de la vall i fer via cap a Guissona. Fem una mica de marrada, per tal d’evitar les carreteres; anem per un paisatge de secà, força despoblat, de turons arrodonits, amb grans bancals sembrats de cereal, esquitxats de clapes de garriga.

Passada la vila de Guissona, seguim rodant per camps de cereal. Creuem els pobles de Torrefeta i d’Hostafrancs, i el petit riu Sió. També passem pel costat del castell de Montcortés i del de l’Aranyó, i pel poble del Canós.

L’itinerari entra aleshores a la comarca de l’Urgell i en un moment arriba a la seva capital. La ciutat de Tàrrega és la població més gran que hi ha en tot el tram de la travessa que transcorre per les comarques catalanes.

Continuem el nostre periple vers al sud, per camins rurals que ens permetran avançar a bon ritme. Creuem el poble de Verdú, trobem el riu Corb, passem per Nalec i Rocafort de Vallbona, i arribem a Vallbona de les Monges.

Seguim la ruta del Cister, pujant cap a Montblanquet. Saltem la serra del Tallat pel Cap del Coll (728m.) i entrem a la comarca de la Conca de Barberà.

En el descens trobem una trialera amb algun tram complicat, però les dificultats s’acaben ben aviat i podem relaxar-nos una mica, rodant sense cap mena d’obstacle, entre vinyes i camps, fins a passar el riu Francolí i finalment atènyer la vila de l’Espluga de Francolí.

El track va aleshores cap al Monestir de Poblet, de gran importància històrica, i després s’apropa a l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents, a la vora de Vimbodí. Som als peus de les muntanyes de Prades, i per tal d’enfilar-nos-hi, el nostre camí es redreça. Primer anirem guanyant alçària entre vinyes, i més amunt, per dintre del bosc, havent de superar algunes rampes dretes i sostingudes, sempre per camins sense asfaltar, però en força bon estat.

Aquesta bonica ascensió culmina a les proximitats del coll del Bosc, a 1.092 metres d’altitud, no gaire lluny de la turística vila de Prades i de la seva font esfèrica, a la qual caldrà omplir els bidonets de la bici. En creuar el petit altiplà en el qual s’assenta aquesta localitat, rodem una estona pels confins de la comarca del Baix Camp.

Sortint de Prades, fem un parell de kilòmetres planers i de seguida tornem a pujar, havent de superar més endavant alguna rampa dreta per pistes força malmeses i pedregoses. Ja som a la comarca del Priorat, davallem una mica i acabem d’atènyer Siurana per la carretera que hi arriba. Encimbellat damunt la cinglera, aquest poble és un excel·lent mirador i es mereix una visita.

Baixem de Siurana fent drecera per l’antic camí de ferradura, amb algun tram pedregós i poc ciclable, ens deixem caure una mica per carretera i trenquem a l’esquerra, cap al pantà, per tal d’evitar l’asfalt tant com sigui possible. Per arribar a la cua del pantà, anem per camins forestals i senders, havent fins i tot de fer un tram a peu per la llera del riu sec, però un cop hi arribem, ja podem voltar el pantà sense problemes, primer per la pista de servei i després per la carretereta que duu a Cornudella. Magnífica panoràmica de les cingleres de Siurana i de la serra del Montsant, cap a la qual ens dirigim.

La nostra ruta creua la vila de Cornudella de Montsant i continua, primer per camins sense asfaltar, entre vinyes, i, més endavant, per pistes forestals que s’enfilen fins a la Morera de Montsant. Entrem al Parc Natural de la Serra de Montsant i agafem el camí dels Cartoixans, amb contínues pujades i baixades, i  vistes inoblidables, de les cingleres del Montsant cap a la dreta i de gran part de la comarca del Priorat i de les muntanyes que l’envolten cap a l’esquerra.

Baixant cap al riu de Montsant podem veure al davant l’altiu poble de la Figuera, al qual ens haurem d’enfilar ben aviat, tot fent una marcada sifonada. Pujada sostinguda, però que es fa bé perquè el camí es bo. Un cop dalt, acabem de guanyar una mica més d’alçària per tal de creuar el poble i atènyer l’anomenat Balcó del Priorat, a la vora de la punta del Guixar. Hi ha una bonica  panoràmica de la comarca.

El descens fins a la vall de l’Ebre és llarg, però força ràpid; seguint a grans trets el GR 171. Rodem per terres força despoblades, esquitxades de masos rònecs;  només trobarem el poble del Molar i les seves mines abandonades.

Arribem al riu Ebre a l’alçada de Garcia, ja a la comarca de la Ribera d’Ebre. Travessem el poble i anem a buscar el pont ferroviari que passa a l’altra riba. Els pocs kilòmetres que queden fins a Móra d’Ebre són del tot planers, i podem relaxar-nos una mica, pedalant a la vora del gran riu.

El nostre track passa per vila de Móra arran de riu, continua entre sembrats en direcció a Benissanet i trenca a la dreta, per anar a buscar els camins que pugen cap a la serra de Cavalls. Al principi la pujada és suau, però més amunt es redreça, amb algun tram dret i pedregós que posarà a prova la nostra força i la nostra tècnica. Un cop dalt, tenim bones vistes de la serra de la Fatarella i de la vall de la Torre.

Entrem a la comarca de la Terra Alta, baixem per la vall de les Carroves cap a la carretera de Gandesa, la creuem i seguim pedalant fins al coll d’en Torner (475m), sota la serra de Pàndols. Ens deixem caure per la vall del Frare fins al riu Canaletes, el passem i trobem la via Verda de la Terra Alta. Val la pena tirar un kilòmetre avall i atansar-nos al santuari de la Fontcalda, ubicat en un bell paratge.

A continuació, remuntem la via Verda, tot creuant diversos túnels, algun de força llarg. Tot pujant, podem gaudir de boniques perspectives sobre el riu de les Canaletes, que ha tallat magnífics congostos al seu pas, per tal de travessar aquestes muntanyes.

Més amunt, passem ben bé pel costat del poble de Bot, i a un kilòmetre i escaig d’Horta de Sant Joan. En arribar a l’antiga estació d’Arnes-Lledó, abandonem la via Verda, travessem el riu Algars i ens dirigim cap a la bonica vila d’Arnes.

En tot aquest tram de la ruta que transcorre per la via Verda i fins a Arnes, haurem pogut anar contemplant tot el vessant del massís dels Ports que mira cap a la Terra Alta, força escarpat i pintoresc.

A partir d’Arnes, el nostre itinerari entra a la comarca del Matarranya, que pertany a la Franja d’Aragó, i penetra progressivament en aquestes muntanyes dels Ports. Tot rodant per camins forestals, creuem el riu Ulldemó i arribem a la vila de Beseit, que val la pena visitar.

Sortint de Beseit, remuntem el riu Matarranya durant tres kilòmetres, trenquem a la dreta i enfilem cap a l’interior d’aquest feréstec massís, per pistes forestals que guanyen alçària de manera decidida, amb força trams de pujada contínua i sostinguda, que s’alternen amb algun de més suau.

Abans d’acabar l’ascensió, tornem a entrar a Catalunya, al paratge de Refalguerí. Rodem per terreny obert i molt més planer, pels confins occidentals de la comarca del Montsià i del Principat.

Passem el coll de la Creu (1.236m), pugem i baixem una mica, tornem a entrar al bosc i de seguida ja som al País Valencià, a la comarca del Baix Maestrat. Anem per carreteres forestals, sense asfaltar, però en molt bon estat.

Baixant cap al petit poble de Fredes, la visió del Penyagolosa ens dóna la benvinguda a les comarques valencianes. Aquesta imponent muntanya, carregada de simbolisme, encara està a uns 80 kilòmetres en línia recta i a uns 130 seguint el track, però la seva magnètica presència ens acompanyarà durant centenars de kilòmetres, sud enllà.

A Fredes, trobem el GR 7, que a partir d’ara anirem seguint de manera intermitent pràcticament fins al final de la travessa, en el nostre particular periple per les muntanyes valencianes.

Sortim de Fredes per la carretera, però mig kilòmetre més endavant la deixem i anem enllaçant una sèrie de camins, més dolents o més bons. Baixem i pugem, passem pel costat del poble del Boixar i seguim rodant per la carretera que va a Castell de Cabres.

El nostre itinerari abandona aquesta tranquil·la carretera al cap de set kilòmetres, s’enfila una mica, entra a la comarca dels Ports i va a buscar un camí que baixa pel barranc de la Font del Teix, força divertit. Tot seguit, encadenem una sèrie de pistes forestals i camins rurals prou rodadors en general, que van deixant a banda i banda tristos masos abandonats fa dècades.

Acabem de pujar fins a la carretera general d’Alcanyís a Vinaròs i baixem per ella un kilòmetre i escaig. Trenquem a la dreta i de seguida entrem a l’altiva i monumental ciutat de Morella pel Portal de Sant Miquel, molt semblant a la Porta Reial del monestir de Poblet o a les Torres de Serrans de la ciutat de València.

Sortim de Morella, capital dels Ports, pel Portal de Sant Mateu. Baixem pel GR 7 i anem a buscar la carretera d’Ares del Maestrat, per la qual guanyem alçària còmodament durant un parell de kilòmetres. Un cop dalt, trenquem a la dreta i seguim pedalant, amb vistes espectaculars de Morella durant un parell de kilòmetres més, fins a retrobar el GR 7. Seguim camins ramaders i d’altres que donen accés als diversos masos que anirem passant.

Creuem el camí de la Vega del Moll i de seguida la nostra ruta es complica. Els quatre o cinc kilòmetres que farem fins a reincorporar-nos a la carretera d’Ares són molt bonics, però molt entretinguts. Haurem de fer alguns trams a peu, i els que fem en bicicleta sovint són tècnics. Progressem lentament, entre murs de pedra seca, per antics camins ramaders que ens faran adonar-nos de com n’eren, de precàries, les vies de comunicació antigament.

Creuem la carretera d’Ares i seguim el GR 7, tot pujant pel camí del mas del Campello, per terreny molt més còmode i rodador.

És precisament just abans d’arribar al Mas del Campello, entre Morella i Ares del Maestrat, que passem l’equador de la ruta, el kilòmetre 700. Encara queden uns altres 700 kilòmetres i uns quinze mil sis-cents metres de desnivell acumulat de pujada per a arribar al final del track.

Des del Mas del Campello, baixem a uns plans i seguim el camí de la Llàcua, asfaltat, que ens porta un altre cop a la carretera d’Ares. No arribarem a circular gaire per aquesta carretera, perquè anem per l’antic camí Reial de l’Aragó, que va paral·lel a ella, tot remuntant suaument la rambla de la Canà.

Deixem enrere la carretera que va cap a Ares del Maestrat i rodem per terreny obert i planer, sense gaire vegetació. Creuem la carretera que va a Vilafranca i anem a buscar una petita pista forestal que han arreglat no fa gaire. Entrem a la comarca de l’Alt Maestrat.

Un cop acabem de pujar per aquesta pista, retrobem la carretera i ens hi incorporem, per tal de fer via cap a Vilafranca. Per a arribar-hi anirem alternant la carretera amb el camí Reial, que té trams molt bonics, que van pel costat de llargs murs de pedra seca.

L’itinerari creua Vilafranca i s’enfila per una carretereta asfaltada, fins al pla de Mosorro. A continuació, el nostre itinerari davalla pel camí de l’Estrella, una pista forestal que més avall es troba amb la carretereta que baixa del port de Mosquerola a l’Estrella, i hi fem cap. Tornem a rodar uns kilòmetres per terres aragoneses, ara a la comarca de Gúdar-Javalambre.

L’Estrella és un llogarret allunyat del món, situat a la vora del riu Montlleó, que aquí fa de límit entre  l’Aragó i el País Valencià. Paradigma del que darrerament s’ha anomenat “la España vaciada”, va passar, ja fa molts anys, de tenir més de cinquanta cases habitades, a tenir actualment només dos veïns, que ja són molt grans. Si els trobem a la plaça del poble, val la pena aturar-s’hi una bona estona i escoltar les històries que expliquen, de com era la vida, allà, abans.

Per tal de continuar la nostra ruta, remuntem una mica el riu Montlleó, el creuem, i seguim la pista forestal que puja al Pla de Vistabella. Ja som a la comarca de l’Alcalatén.

El track no arriba ben bé al poble de Vistabella del Maestrat, però sí que s’atansa a la font de l’Alforí, que queda prou a la vora: taules de pic-nic, una font de la qual raja aigua amb propietats medicinals i un bon bar-restaurant.

Continuem la nostra ruta, guanyant una miqueta més d’alçària pels camins que recorren la part alta del Pla de Vistabella, fins a trobar la carretereta que duu al santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Ens hi incorporem i al cap de quatre kilòmetres arribem a aquest emblemàtic paratge. Hi ha un refugi forestal i una zona d’acampada.

A partir d’aquí, la pujada es redreça i haurem de pedalar amb una mica més d’energia per tal d’enfilar-nos per la pista forestal que volta el gegant de pedra.

Pugem fins al coll de la Banyadera, que a pràcticament 1.500 metres d’altitud és el sostre d’aquesta travessa en el seu pas per les comarques valencianes.

Entrem a la comarca de l’Alt Millars i iniciem un llarguíssim descens. En els trenta-cinc kilòmetres que ens separen del riu Vilafermosa al seu pas per Lludient, que serà la propera població per la qual passarem, perdrem més de mil metres d’altitud. Baixem, però, de manera esglaonada, perquè pel camí haurem de superar diverses sifonades, que en total sumen gairebé cinc-cents metres de desnivell, que caldrà anar remuntant.

En definitiva, farem aquests cinc-cents metres de desnivell acumulat positiu i més de mil cinc-cents de negatiu. No fèiem un descens tan llarg des que, tot acabant de creuar el Pirineu, vam baixar de la Creu del Pedró a Cardona.

En aquest tram de la ruta, l’altura ens dóna un punt de vista privilegiat sobre totes les terres del voltant, des de les viles i ciutats de la línia de la costa i de la Plana fins a les muntanyes de l’interior, algunes de les quals visitarem a les properes jornades.

Aquest territori també va ser molt afectat per l’èxode rural. No trobem gaires masos habitats ni fonts en pràcticament tot el camí de Sant Joan de Penyagolosa a Lludient.

Anem gairebé tota l’estona per pistes forestals i camins rurals, fora d’un tros de sender que farem un cop passem la carretera de Llucena a Terol, i dels darrers cinc kilòmetres abans d’arribar a Lludient, que farem per carretera.

Els propers trenta kilòmetres que haurem de fer, des de Lludient fins a entrar al parc natural de la serra d’Espadà, són força trenca-cames. Tot i que rodem per muntanyes que no són gaire altes i que els camins que les recorren no són particularment dolents, les contínues pujades i baixades i els constants canvis de ritme ens poden passar factura. Creuarem diversos pobles que tenen força encant i en els quals podem trobar aigua, menjar i, fins i tot, allotjament.

A Lludient, que és el primer poble que trobarem, creuem el riu de Vilafermosa i trobem la primera pujada amb certa entitat després d’haver perdut tanta altitud baixant de la zona del Penyagolosa. Tot i que per tal de saltar el petit port de el Collado (686 m.) només haurem de superar uns 250 metres de desnivell, hi trobarem rampes dretes i sostingudes.

A continuació, davallem per pistes forestals fins a situar-nos damunt del poble de Toga, però abans d’arribar-hi trenquem a la dreta i anem fins a l’acollidor poble de Torre-xiva. Creuem el seu nucli i el riu Millars, i tornem a pujar una altra vegada. L’ascensió a l’Alto del Federo (653 m.) és més llarga que l’anterior, però menys dura, ja que no presenta rampes tan dretes i transcorre per una pista pavimentada.

Entrem al parc natural de la Serra d’Espadà i baixem al poble de les Fonts d’Aiòder, el creuem i després remuntem un barranc sense gaires complicacions, tot pedalant per la pista forestal que va cap a Torralba.

Un cop passat Torralba, el nostre itinerari s’eleva suaument per una carretera forestal fins a atènyer el coll de la Sierpe (763 m.) i baixa fins a l’àrea recreativa de la rambla de Vilamalur.

Tornem a pujar, primer per un barranc ple de còdols i de seguida per una carretereta forestal, asfaltada i molt més còmoda. Saltem el coll de Xínquer (828 m.) i el de Quatre camins (853 m.). Entrem a la comarca de la Plana Baixa, pels confins de la qual rodarem en els propers kilòmetres, fins a creuar la carretera que va d’Algímia d’Almonesir a l’Alcúdia de Veo, a l’alçada del coll de la Nevera (716 m.).

A partir d’aquest coll ja entrem a la comarca de l’Alt Palància, per la pista d’Espadà, que abandonarem de seguida per tal de baixar a la font de la Parra i pujar tot seguit cap al coll d’Algímia (730 m.). En aquest tram cal superar algunes rampes molt i molt dretes, però que són totalment ciclables, perquè estan encimentades.

Canviem de vessant i iniciem un ràpid descens que ens mena a Almedíxer. Val la pena, però, fer alguna parada per a gaudir de les vistes que hi ha de la cara sud de la serra d’Espadà, de la vall del riu Palància i de les muntanyes de la serra Calderona, cap a les quals ens dirigim.

Creuem el poble d’Almedíxer i anem cap a Castellnou, mig per camins rurals, mig per carretera. Passem pel costat del poble i seguim rodant cap a la històrica ciutat de Sogorb, a la qual arribarem després de travessar el riu Palància.

A la serra d’Espadà el nostre itinerari ha iniciat una llarga marrada cap a ponent, per tal d’evitar la ciutat de València i la seva zona d’influència. D’aquesta manera pot continuar creuant per zones de muntanya, feréstegues, despoblades i atractives per a la pràctica del BTT.

A partir de Sogorb, tornarem a guanyar alçària. Primer ho farem de manera suau, pedalant tranquil·lament per camins rurals i per la via verda d’Ojos Negros, per la qual podem apropar-nos fins al poble d’Altura.

La nostra ruta segueix per camins rurals, que ens atansen a les muntanyes de la serra Calderona, a les quals ens enfilem pel camí de Peña Rubia, una pista forestal que puja amb ganes, fins a l’alt de Montmajor (951 m.)

Des de dalt d’aquest port, anem cap al poble de les Alcubles. Primer baixem un parell de kilòmetres per la carretera que hi duu, i després trenquem a la dreta per tal d’acabar d’arribar-hi, tot encadenant diversos camins. Hem entrat a la comarca dels Serrans.

Travessem les Alcubles i seguim rodant per camins rurals, primer asfaltats i més tard sense asfaltar, fins al petit nucli de Pardanchinos. Aquí cal tornar a posar-se les piles, perquè iniciem l’ascensió al Puntal de Simón (1.223 m.), que en general es fa bé, però que també té algun tram pedregós i exigent.

Ascendim de manera progressiva pel camí de las Cinglas, i acabem per atènyer el parc eòlic on es troba aquest excel·lent mirador. Al Puntal de Simón hi ha una torre de guaita i un petit cobert on podem arrecerar-nos, si cal.

Acabem de travessar el parc eòlic i baixem per pistes amples i ràpides. Trobem una carretera, que seguirem durant tres o quatre kilòmetres, amb baixades i pujades suaus, per tal de creuar la serra de las Alcotas. Trenquem a l’esquerra i anem cap al petit nucli de las Alcotas, un tranquil racó de món on podem carregar aigua.

El nostre itinerari passa pel Mas de Aliaga i va guanyant alçària, per pistes forestals i camins rodadors en general, sense gaires dificultats, fora d’algun tram pedregós. Arribem dalt del port del Remedio (999 m.).

Prenem la carretera, que davalla cap a Xelva, i al cap de poc més de dos kilòmetres, trenquem a la dreta. D’aquesta manera podrem veure l’ermita del Remedio i tot seguit anar a buscar uns senders molt bonics, pels quals continua el descens fins a Xelva, fent una trialera molt guapa, divertida i no gaire difícil en general.

Xelva és la capital de la comarca dels Serrans. Tot seguint el track, rodem pels seus carrers fins a la plaça Major i visitem un dels seus barris històrics, d’origen medieval. A continuació, acabem de baixar fins al riu Toixa i el creuem.

Tornem a pujar. Els primers quatre-cents o cinc-cents metres que fem sortint del riu són drets, però després la cosa afluixa i anirem guanyant alçària de manera molt progressiva, per camins rurals i pistes forestals, entre cultius de secà i boscos.

Retrobem el GR 7 i l’anem seguint a estones, passem pel despoblat de Bercuta, i al cap de poc més d’un kilòmetre s’obre davant nostre el gran congost que al seu pas per aquestes terres ha excavat el riu Túria. Hi baixem per una trialera que al principi es fa força bé, però que més avall té trams complicats que ens obligaran, per prudència, a baixar-nos de la bici i a caminar una mica.

Descens molt bonic, en conjunt, que transcorre en un marc de gran bellesa i que acabarem d’una manera molt divertida: creuant el Túria per un pont penjant, que Déu n’hi do com es mou quan passem en bicicleta!

Un cop a l’altra riba, pugem fins als dolls del Barxell, unes surgències que alimenten pintorescos salts d’aigua i una vegetació exuberant, que juntament amb el riu i els seus voltants contrasten amb les cingleres descarnades i els vessants abruptes que ens envolten.

En els tres kilòmetres i escaig que fem per aquest magnífic congost, camí de l’embassament de Benaixeve, pedalem per un paisatge majestuós, que recorda al Pre-pirineu.

Des de l’embassament, pugem cap a Benaixeve, tot combinant carretera i camins asfaltats. Abans d’arribar al poble, a la cruïlla de la carretera, seguim de dret i fem cap al despoblat de Cortes.

A partir d’aquí, caldrà superar algunes rampes sostingudes i seguir el track amb atenció, per tal de creuar amb èxit el que em va semblar un petit laberint de camins forestals, que va a sortir a la carretera del port del Negrete (1.240 m.), cap al qual ens dirigim.

Entrem a la comarca de la Plana d’Utiel-Requena. Tot just abans d’arribar a dalt del port, el deixem a la dreta, per tal de pujar fins al pic del Remedio (1.306m.), el més alt de la comarca. Al cim hi ha moltes antenes i repetidors, però també una vista extraordinària d’aquest gran altiplà cobert de vinyes que ens disposem a travessar.

Comencem el descens per un sender, desfem part del camí de pujada i baixem per una pista forestal a la carretera, que de seguida abandonarem per tal d’anar cap al Santuari del Remedio (zona de pic-nic, amb un alberg i aixoplucs aptes per a fer-hi bivac).

Seguim davallant per senders i camins forestals i creuem la carretera que ve d’Estenas. Un cop passades les cases i el molí de Requejo, haurem de superar una pujada no gaire llarga, però pedregosa i antipàtica, que ens obligarà a baixar-nos de la bici.

La resta del descens fins a Sant Antoni de Requena és força ràpid. Rodem per  camins rurals asfaltats, entre vinyes, i al final creuem tota una sèrie de grans vies de comunicació: la línia de l’AVE, l’autovia A-3, la línia de RENFE de Rodalies i la carretera N-III, que creua el poble.

El track surt de Sant Antoni de Requena per una carretera sense trànsit, fa una petita marrada per tal d’atansar-se a l’àrea de pic-nic del Barrio Arroyo i continua per camins rurals, entre vinyes, fins a la localitat de Campo Arcís. Tram rodador, còmode i ràpid de fer.

A partir de Campo Arcís, ja no trobarem gaires cases habitades durant pràcticament trenta kilòmetres. Deixem progressivament de pedalar entre vinyes i, durant nou o deu kilòmetres, rodem per un terreny una mica més trencat, sense grans desnivells, però amb turons i barrancs. Anirem per camins i senders, gairebé sempre entre boscos.

Poc abans de passar per les cases de la Manchega, tornem a sortir a terreny obert i seguim rodant còmodament per camins rurals, entre vinyes, tot guanyant una mica més d’alçària. Arribem a tocar de la carretera que va d’Utiel a Cofrents i comencem a baixar per l’anomenat camí Vell de València, que ens portarà a Cases del Riu, a tocar del riu Cabriol.

Cases de Riu i els seus voltants és un altre petit racó de món, dels molts que visita aquesta ruta. Està situat dins del Parc Natural de les Gorges del Cabriol, el més gran del País Valencià, i val la pena aturar-s’hi una estona.

Sortint del poble, el nostre itinerari passa per la sínia que hi ha a la vora del Cabriol, en un paratge d’una bellesa encisadora, i a continuació creua el riu i baixa per l’altra banda. Entrem a la comarca de la Vall de Cofrents.

Seguim el riu Cabriol durant tretze kilòmetres, primer per una carretereta asfaltada i després per un camí sense asfaltar, que ens ofereix una vista magnífica de Cofrents i del seu castell, encimbellat dalt d’un penyal. Creuem el riu tot just a la seva confluència amb el Xúquer i pugem fins al poble. El track dóna una volta per Cofrents abans de baixar a creuar el riu Xúquer.

A partir d’aquí entrem en el tram més despoblat i solitari de tota la travessa. Des de Cofrents fins a Vallada, que serà la propera població per la qual passarem, farem més de noranta kilòmetres sense pràcticament trobar cap casa habitada. Creuar aquest desert humà constitueix per si sol tota una experiència, i serà, sense cap mena de dubte, un dels punts àlgids de la nostra particular aventura.

Sortint de Cofrents, rodem tres kilòmetres a la vora de l’embassament de Cortes II i comencem a pujar de manera decidida per una pista forestal. Al llarg de l’ascensió anirem guanyant primer una perspectiva molt aèria sobre la presa i més tard una panoràmica cada cop més enlairada del congost que ha excavat el riu Xúquer al seu pas per aquestes muntanyes.

Saltem la serra d’Alcola i entrem progressivament a la vall de Sácaras. Rodem per pistes forestals i camins rurals entre cultius de secà. Trobem la pista asfaltada que ve de Cofrents i seguim pedalant, amb bones vistes d’aquest vessant de la Mola de Cortes.

Hem retrobat el GR 7, fem quatre kilòmetres planers i comencem l’ascensió al coll de Bayart (863m.), per una carretera forestal. Seguim endinsant-nos al massís del Caroig fins a atènyer el seu punt més alt, el pic de Caroig (1.126 m.).

Aquest magnífic mirador és al cor de l’anomenat “Desert de Cavanilles”, pel botànic valencià que va recórrer aquestes terres a finals del segle XVIII i va definir el Caroig com a “centro y punto de unión de los montes esparcidos por todo el reyno de Valencia”.

El cas és que des del Caroig encara vaig poder albirar el cim del Penyagolosa, a uns cent trenta-cinc kilòmetres de distància en línia recta i a més de tres-cents de camí, seguint aquesta ruta.

Baixant del Caroig, perdem alçària ràpidament fins a creuar la rambla de la Molinera, fem una marcada sifonada i tornem a pujar gairebé tot el que hem baixat, per tal de superar el coll de la Fuentefría. Rodem per pistes forestals en estat variable: des de trams força pedregosos a d’altres en prou bon estat,  pràcticament sempre pel GR 7. Saltem el coll i entrem a la comarca de la Canal de Navarrés.

El camí gira cap a llevant durant uns kilòmetres i podem veure el mar i la costa de la Ribera Baixa i de la Safor en la distància. La pista per la qual rodem és bona i ens permet deixar-nos caure ràpidament fins al riu Grande, que creuem per tal de continuar la nostra ruta.

Pugem per una pista forestal ampla, que va cap a la carretera de les cases del Benalí. Abans d’arribar-hi, però, el track deixa aquesta pista i el GR 7 i trenca a la dreta, per si ens interessa anar fins a l’àrea recreativa de la Fuente Huesca. Si no volem anar-hi, podem seguir amunt.

Un cop a la carretereta que va de les cases del Benalí a Énguera, baixem per ella uns tres kilòmetres. Pugem dalt de la serra d’Énguera per camins forestals.

Fem un kilòmetre per carretera i agafem la pista ampla que davalla cap al pla de la Meravellosa. Descens ràpid i amb bones vistes: tant del barranc de Boquella, a la nostra dreta; com de la vall i de la serra Grossa, que haurem de saltar, davant nostre. Entrem a la comarca de la Costera.

Retrobem el GR 7 i passem per sota dels ponts del ferrocarril, de la carretera i de l’autovia. Seguim pedalant, ara pel camí rural que segueix el riu Canyoles; el creuem i arribem a Vallada, rodant entre mandariners i tarongers, que són, encara que costi de creure, potser els primers que veiem en tota la ruta.

El nostre itinerari creua Vallada, fa cap al paratge de les Ermites i tot seguit s’enfila de valent, per una carretereta i per camins sense asfaltar. Pujada dreta i sostinguda.

Un cop dalt, rodem per uns plans, i una mica més endavant trobem la carretera que va d’Aielo a Moixent. Trenquem a l’esquerra i seguim guanyant alçària, ara per la carretera de muntanya que va a Ontinyent pel port del Portitxol.

Abandonem la carretera i acabem de saltar la serra Grossa per pistes forestals i camins de muntanya, amb algun tram pedregós. Entrem a la comarca de la Vall d’Albaida.

Baixant cap a Ontinyent, val la pena fer una parada a l’ermita de Sant Esteve, des d’on podem veure gran part d’aquesta comarca i de les serres que l’envolten, entre les quals hi ha la de l’Ombria i la de Mariola, que haurem de travessar per tal de continuar el nostre periple.

Després d’un descens prou ràpid i còmode ja som a Ontinyent. Seguint el track, passem el riu Clarià pel pont Vell, entrem al casc antic i el visitem.

L’itinerari surt d’Ontinyent per una carretereta que va a la vora del riu i més tard s’eleva per un camí asfaltat, sense trànsit. Havent creuat la carretera vella de Fontanars, la pista per la qual pugem a la serra de l’Ombria es redreça i s’enfila fins al cim de la Soterranya (787 m.). Bones vistes de la Vall d’Albaida i de la serra Grossa, que hem creuat venint de Vallada.

Creuem una cubeta per camins pedregosos i baixem per una pista asfaltada a la bonica vila medieval de Bocairent, de visita obligatòria.

Sortint de Bocairent, primer rodem una mica per camins rurals sense asfaltar i després entrem al Parc Natural de la serra de Mariola, tot pujant còmodament per carretera, durant un parell de kilòmetres, fins al coll del Portell (909 m.). Tornem a creuar-nos amb el GR  i el seguim, primer per senders divertits, a la vora de la carretera, i més endavant per camins més amples.

Passem pel costat de l’Ermita i del Xop de Santa Bàrbara i guanyem una mica més d’alçària. Seguim el track, que un cop passat el càmping, s’acosta a la font de Mariola, situada en un bucòlic paratge.

En aquest punt canviem d’orientació, deixem el GR i, tot rodant per camins planers, passem a la vora del naixement del riu Vinalopó. Aquest riu és el més important dels quatre que neixen a la serra de Mariola i el retrobarem un parell de vegades: abans d’arribar a Monòver i en els darrers kilòmetres del track, travessant la ciutat d’Elx.

Per tal d’acabar de creuar el Parc Natural de la serra de Mariola, haurem d’enfilar-nos dalt de la serra de la Font Freda. Hi pugem per camins amb trams costeruts i pedregosos, que remunten un barranc, entre boscos.

En arribar dalt de la serra, com a premi, podrem gaudir d’una àmplia panoràmica: des del Puig Campana a la penya de la Blasca, passant per la serra dels Plans, la serra del Menejador, el Cabeçó d'Or i la serra del Maigmó, a la qual ens enfilarem ben aviat.

Rodem per la pista forestal ampla que recorre la carena de la serra de la Font Freda i baixem a creuar la carretera que va d’Alcoi a Banyeres de Mariola. Ja som a la comarca de l’Alcoià, i seguim pedalant, primer per camins rurals i més endavant per senders, fins a les proximitats del coll del Xocolater (913 m.).

Saltem el collet, retrobem el GR 7 i baixem pel barranc de la Taguenga. En sortir a terreny obert, trenquem a la dreta i passem per l’ermita de Santa Anna, que queda a un kilòmetre d’Onil. A continuació, acabem de davallar suaument fins a Castalla, tot seguint el GR per un camí rural asfaltat.

L’entrada a Castalla és antipàtica. Haurem de creuar l’autovia i un polígon industrial, que fan una mica de mal als ulls, després de fer-ne tants, de kilòmetres, per paisatges naturals envoltats de silenci. Evitem el trànsit en la mesura del que és possible, creuem Castalla i sortim per una carretereta molt més tranquil·la, que puja al Portell de Catí i segueix fins a Petrer.

De seguida trenquem a la dreta, per tal de visitar la serra de Castalla. Hi pugem  pel camí de Petrer, que coincideix amb el GR. Ascensió dura, amb rampes dretes i sostingudes, però totalment ciclable, ja que la pista està ben pavimentada. Bones vistes sobre la Foia de Castalla.

Un cop dalt del coll de Sant Roc (1.006 m.) fem un parell de kilòmetres més tranquils, abandonem el GR i tornem a pujar de valent, pels camins i senders que s’enfilen a la serra de Castalla i la recorren. Pujada tècnica i exigent, però molt bonica i ciclable en general. En el paisatge predomina la vegetació baixa sobre roca calcària, esquitxada aquí i allà de pins i de carrasca.

Dalt de la serra ens espera la cirereta del pastís: els dos kilòmetres que farem pel camí que baixa per la carena de les penyes del Soldat són el descens més pedregós i salvatge que recordo en tota la travessa; ciclable en general, però sostingut i compromès. Ras i curt: la serra de Castalla ens deixarà un bon record. 

A continuació, acabem de davallar una mica més i retrobem la carretereta que puja al Portell de Catí (1.097 m.). És molt recomanable saltar el coll i visitar el Xorret de Catí, alguna de les seves àrees recreatives i el mirador que, des de sota de la serra del Flare, domina aquest bell paratge.

El nostre itinerari, tot seguit, continua fent via per la serra del Maigmó. Rodem per pistes forestals fins a les antenes del Maigmó (1.196 m.), des de les quals tenim una fantàstica panoràmica.

Des d’aquí podrem arribar a intuir fins i tot el final de la nostra travessa, a les ja no gaire llunyanes terres del Baix Segura. Només ens queden uns cent kilòmetres i mil cinc-cents metres de desnivell acumulat per a arribar a Guardamar de Segura.

Baixem les marcades paelles de la pista asfaltada i agafem la carretereta que va al Balcó d’Alacant. De seguida la deixem, però, per tal d’enfilar-nos al coll de l’Eixau (1.078 m.), que queda entre el cim del Maigmó i el del Maigmonet.

El descens del barranc de l’Eixau va primer per una pista forestal i més avall, per una trialera molt guapa. Un cop baix, ja som a la comarca del Vinalopó Mitjà.

El nostre camí deixa aleshores l’Estret d’Agost a la nostra esquerra i torna a remuntar, tot donant la volta al Clot de les Manyes. Passa per damunt del mirador i fa cap a la carretereta de l’Alt del Palomaret, que davalla cap a Agost. Al llarg d’aquest descens tenim una perspectiva privilegiada, tant de la plana que baixa cap a Alacant i Elx, com de la imponent massa pètria de la Cilla del Sit, cap a la qual ens dirigim.

Perdem alçària ràpidament i agafem una altra carretereta, que va d’Agost cap a Petrer. Rodem a estones per un paisatge força àrid, que serà habitual fins arribar al final de la ruta i que és testimoni del progressiu procés de desertificació que estan patint aquestes comarques.

Tot pedalant, passem per l’àrea recreativa de l’anomenat Racó Bell, o Racó de Xolí; un paratge agradable, que podem visitar. Més endavant, abandonem el camí d’Agost a Petrer i ens enfilem per una pista forestal que flanqueja el vessant nord de la Cilla del Sit, havent de superar rampes molt dretes, però totalment ciclables, atès que aquests trams més costeruts són encimentats.

Més amunt, el pendent afluixa i val la pena aturar-se una estona, per tal de poder gaudir de la vista que s’ofereix. Podem veure la zona del Xorret de Catí i gran part del laberint de serres i barrancs que conforma tot aquest conjunt de muntanyes al qual estem acabant de donar la volta, i que ha estat declarat ”Paisatge protegit de la serra del Maigmó i la serra del Sit”.

El nostre camí canvia de vessant i baixa cap a la vall del Vinalopó. Creuem l’autovia que va de València a Alacant per l’interior i passem pel costat dels nuclis urbans de Petrer i d’Elda, que és la capital d’aquesta comarca del Vinalopó Mitjà.

Aquestes dues localitats de Petrer i Elda són l’una al costat de l’altra, i plegades conformen l’aglomeració urbana més gran que hem trobat i que trobarem en tota la travessa; abans no arribem a Elx, al final del track.

Baixem a buscar el riu Vinalopó, el seguim una estona i el creuem a l’alçada de l’estació de ferrocarril de Monòver. Arribem a aquesta vila enllaçant diversos camins que passen per sota de les vies de l’AVE i eviten la carretera. Creuem el seu centre urbà i en sortim tot pedalant per un carril bici.

A partir d’aquí, el nostre itinerari transcorre per camins rurals, molt rodadors i sense trànsit. Fem uns quinze o vint kilòmetres sovint envoltats de cultius, per un terreny prou planer, esquitxat aquí i allà de petites serres, que resten ermes.

A voltes, el paisatge recorda vagament al de l’inici del viatge, a la ja llunyana plana del Rosselló; quan anàvem rodant entre vinyes, amb els turons de les Corberes, pelats de vegetació, com a teló de fons.

A continuació, passem per la localitat del Fondó de les Neus i saltem la serra de Crevillent, que representa el darrer desnivell amb certa entitat que cal superar abans d’acabar aquesta llarga travessa.

Pugem per una pista forestal en bon estat i, un cop dalt, anem pràcticament de pla un kilòmetre i mig, tot passant pel costat de la foia que hi ha a sota del pic de la Vella.

En canviar de vessant, s’obre davant nostre una magnífica vista panoràmica de la gran plana que ocupen la comarca del Baix Segura i la del Baix Vinalopó, a la qual acabem d’entrar.

Podem veure la ciutat d’Elx, on acaba el track; el cap de Santa Pola; la vila de Crevillent, cap a la qual baixarem ara; el Fondó d’Elx, que travessarem de seguida; els blocs d’apartaments que hi ha a la vora de la Gola del Segura, a Guardamar, destí de la nostra petita aventura; les llacunes de la Mata i Torrevella, i encara més enllà, seguint la línia de la costa, fins al Mar Menor, ja a terres de Múrcia.

El descens de la serra de Crevillent el fem en tres parts. Primer ens deixem caure per la pista forestal del camí de Catí; després remuntem una mica per tal d’anar a buscar la segona part, que fem per una trialera molt divertida i totalment ciclable; i finalment arribem a Crevillent per una carretereta força ràpida.

Un cop a Crevillent, baixem a buscar la Rambla, creuem la N-340 i quatre carrers i ja som fora del nucli urbà. Seguim davallant, ara de manera més suau, per camins rurals asfaltats i sense asfaltar. Creuem l’autovia A-7 i la línia del ferrocarril i continuem rodant cap al Fondó d’Elx, per un paisatge agrícola absolutament planer.

L’itinerari passa pel centre d’interpretació del Parc Natural del Fondó d’Elx, creua aquest espai protegit i arriba fins al riu Segura per camins molt rodadors, entre canals, canyissars i camps de conreu. Entrem a la comarca del Baix Segura.

El track creua el riu Segura per un gual i, abans d’entrar al nucli urbà de Guardamar, visita el castell, excel·lent mirador.

Baixem del castell, creuem el centre de la població i el parc de les dunes, fins al far de la Gola del Segura. Aquí també hi ha unes bones vistes de la línia de la costa i podem donar per acabada la travessa com a tal.

Gairebé mil quatre-cents kilòmetres de ruta i vora trenta-dos mil metres de desnivell acumulat de pujada ens separen de l’inici del viatge, a Salses, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord.

Però molt més important que les xifres són la infinitud de paisatges i poblacions que haurem vist, les persones que haurem conegut i les vivències que haurem tingut pel camí.

Hem creuat planes, rius i muntanyes i tornem a ser a cota zero, a la vora de la mar. Arribats a aquest punt, si hem d’anar a buscar el tren per a tornar a casa, cal seguir el track fins al final, a l’estació de ferrocarril de la ciutat d’Elx.

Refem part del camí que ens ha dut a Guardamar de Segura i trenquem a la dreta, cap al nord. Creuem uns quants carrers d’una urbanització i en pocs minuts tornem a rodar per camins de terra, que seguim per tal d’acabar de saltar la petita serra del Molar.

Baixem una mica i anem a buscar els camins rurals, les vies de servei i el carril bici que van paral·lels a la carretera de Dolors, una autovia que va de dret cap a Elx, i arribem a aquesta ciutat pedalant còmodament, sense gaires complicacions.

Tot creuant Elx, retrobem el riu Vinalopó i podem veure part del que és l’hort de palmeres més gran d’Europa, l’anomenat Palmerar d’Elx.

En poca estona arribem a l’estació de ferrocarril d’Elx, que marca el final del track i de la petita aventura que haurem viscut, anant en bici de Salses a Guardamar.

 

El llibre de ruta 

Finalment, us presentaré el llibre de ruta d'aquesta travessa, una taula que recull una sèrie de dades que poden ser molt útils a l’hora de planificar la vostra travessa de Salses a Guardamar, i al llarg de la seva realització.

Amb la informació que aporta, podeu ajustar les etapes a la vostra conveniència, en funció de la distància i el desnivell acumulat que vulgueu superar cada dia i dels serveis que hagueu de menester al llarg de cada jornada i de tota la ruta.

Les xifres que representen les distàncies totals, les parcials, i els desnivells acumulats han estat arrodonides. Consten només a títol orientatiu, per tal que us en pugueu fer una idea aproximada.

La xifra corresponent a l’altitud a la qual es troba cada paratge i cada població esmentada a la llista no és necessàriament la que pot aparèixer als mapes o documents oficials, ja que sovint depèn del lloc exacte on aquesta altitud respecte el nivell del mar hagi estat mesurada. Aquesta dada també és, així, aproximada i orientativa.

Tota la toponímia que consta en aquest llibre de ruta i en tota la descripció de la ruta està escrita en llengua catalana per coherència amb la resta del text.

A la Catalunya Nord, he fet servir els noms originals de les poblacions, que sovint havien estat traduïts al francès i adaptats a la seva ortografia.

Actualment, la República Francesa torna a reconèixer aquestes formes com a cooficials, tot i que sovint no apareixen ni a la cartografia, ni a la documentació oficial ni privada, ni a les guies turístiques.

A Catalunya, i a les poblacions del País Valencià a les quals la toponímia valenciana és oficial, esmento els noms de lloc en la llengua pròpia del país.

A algunes comarques del País Valencià que travessa aquesta ruta, la majoria de la població és i ha estat tradicionalment castellanoparlant:  a L’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans, la Plana d’Utiel, la Vall de Cofrents i la Canal de Navarrès. Així, és lògic que els noms oficials dels pobles i les viles d’aquestes comarques estiguin en castellà.

La raó per la qual a aquestes comarques la majoria de la població és castellanoparlant és que, o bé en el seu moment van ser repoblades per gent que no era catalanoparlant, normalment provinent de l’Aragó, o bé, en el cas de la Plana d’Utiel, formaven part del Regne de Castella i, en crear-se, a Espanya, les províncies, les van afegir a la província de València.

El cas és que en el llibre de ruta i en la descripció de l’itinerari he fet servir la forma valenciana dels noms dels seus pobles, viles, ciutats, muntanyes i rius, de tota la toponímia en general, vaja, sempre que he trobat un precedent, per coherència amb la resta del text i per tal de mantenir vives aquestes formes, que malauradament estan en perill de desaparèixer.

Un cop enllestit aquest incís, referent a la toponímia que he fet servir en aquest llibre de ruta, passo a comentar qüestions més pràctiques, com ara la presència de fonts on agafar aigua al llarg de l’itinerari i dels diversos serveis que hi podeu trobar.

A totes les poblacions i paratges esmentats en el llibre de ruta hi ha aigua potable, si no es diu el contrari. En cas que us trobeu les fonts públiques tancades, sempre podeu demanar aigua a les cases.

Recomano portar bidons o ampolles extres per a poder carregar molta aigua a la bici en determinats trams de l’itinerari, en els quals no trobarem ni fonts ni cases habitades. També és convenient dur pastilles potabilitzadores per a poder fer servir en cas d’emergència, si no estem segurs que l’aigua que hem agafat sigui bona per a beure.

També és recomanable carregar cada nit les bateries del GPS i del mòbil, i dur un power bank per si de cas, per a no quedar-nos tirats a mitja etapa, o si s’esdevingués una emergència.

Cal tenir en compte que hi ha trams relativament llargs de la ruta en els quals no hi ha serveis de cap mena, no hi viu ningú i no hi ha cobertura de telefonia mòbil.

Aquest llibre de ruta no és garantia de que els serveis que s’hi descriuen siguin disponibles en el moment que hagueu de passar per cada lloc. Podem consultar internet o trucar per telèfon abans d’arribar a puesto i trobar-nos que el bar, la botiga o l’alberg, per exemple, estan tancats per la raó que sigui, i ens quedem tirats, sense menjar o allotjament.

Cal també tenir en compte que els camins pels quals passa el track poden desaparèixer, quedar tancats per la vegetació, malmesos per alguna riuada o veure’n l’accés restringit pel propietari de les finques que travessen. L’esment que faig de la seva existència no atorga en cap cas dret de pas, i declino tota responsabilitat al respecte.

Tampoc em faig responsable dels possibles danys que pugui rebre cap persona, animal o bé, moble o immoble, com a conseqüència de la realització d’aquesta travessa en bicicleta.

Si voleu més informació sobre la ruta, o que us enviï els tracks originals sanejats i corregits, m’envieu un missatge pel wikiloc o un mail a xavitranscat@gmail.com.


Salut i pedals.

 

Cliqueu en aquest enllaç per tal d'accedir al LLIBRE DE RUTA